CONCLUSIÓ FINAL I PROPOSTA D'INTERVENCIÓ

Ha arribat el moment de concretar quina serà la meva proposta d’intervenció de cara al seu desenvolupament en el pràcticum II.

Des del començament, m’havia plantejat que la meva intervenció aniria encaminada a l’orientació d’equips de treball socioeducatius, ja que sóc del parer que sense un bon equip de persones, formades de manera adient, conscienciades de forma idònia i organitzades de manera òptima, és impossible dur a terme una intervenció social i educativa en un àmbit comunitari.

 Així doncs, i a partir del que he  pogut copsar durant aquests últims mesos, de contacte directe amb equips de treball, que manifesten i verbalitzen requeriments de diversa índole, que cerquen diferents recursos i mètodes per arribar a cobrir les necessitats i demandes de les persones amb discapacitat intel•lectual i del desenvolupament amb les que intervenen, que entenen i volen millorar la seva funció com a mediadors i facilitadors de suports,  hem mostro del tot d’acord, amb les apreciacions que la meva tutora feia quan parlava de la plantilla de treballadors socio educatius de la Fundació i de com afalagava la seva tasca, una tasca que en molts casos, passa desapercebuda, és poc valorada, o fins i tot, no visible de cara a la població en general.

Ella diu, que la seva funció com a orientadora és sobre tot per a ells i elles, i que són els seus principals clients, que si aconsegueix orientar,  de manera adient a un equip socio educatiu, aquest treballarà de manera autònoma, conscienciada i eficient fent que aquest tarannà revertís de manera directa en els usuaris, fent-los alhora, agents actius d’una comunitat que ha de canviar cap a la inclusivitat i la compressió.

De la mateixa manera, he vist  intervencions de la meva tutora amb grups i professionals més reaccionaris, on la demanda  s’evidenciava en les reunions periòdiques de programació ( Equip socio educatiu + Orientadora) i sorgia  sempre de manera indirecta, mai manifestant una manca de coneixement o de necessitat d’orientació cap un canvi que representés una millora, si aquesta havia de significar una modificació metodològica o de la pràctica portada fins ara.

Posicions immobilistes que prioritzaven el rol del professional i el servei, en contra del de la persona objecte últim de la intervenció, i obviant, potser de manera inconscient, el procés d’implantació de la Programació Centrada en la Persona, que des de la Fundació es promou, per a involucrar a els individus que presenten  discapacitat:  sensorial, física, psíquica, trastorn mental, o més d’una d’aquestes alhora, ja siguin caracteritzades de lleus, moderades o severes,  en la planificació dels seus propis objectius i dels suports que els seran  necessaris per a poder assolir-los.

La PCP, Programació Centrada a la Persona, tal i com ho argumenta Michael I, Wehmeyer (2006 ), en “Autodeterminación y personas con discapacidades severas. “ ...dóna prioritat a identificar els somnis i visions de la persona i la seva família, formar equips de  parts implicades, incloent a l’alumne, els familiars i  educadors, a més a més, de qualsevol altra persona que sigui important a la vida de l’alumne ( veïns, representants religiosos, patrons...) i generar plans educatius que posin en relleu les capacitats i preferències de la persona, identificant suports dins de la comunitat per assolir els objectius fixats pel programa. Aquests esforços són ideals per a involucrar a les persones en la fixació d’objectius, i de la mateixa manera, en la resolució de problemes i presa de decisions educatives”

He vingut observant, al llarg de la meva carrera professional, però de manera més conscient durant aquests últims mesos, que sempre és  necessari parar atenció a les percepcions dels altres, referint-me a l’autodeterminació i a les persones amb discapacitats, i a l’efecte que aquestes percepcions provoquen en les  oportunitats que aquest col•lectiu d’individus tenen per a assolir nous aprenentatges i coneixements.

Que aquestes persones puguin posar en pràctica les habilitats que les capacitin per a convertir-se en persones més autodeterminades, depèn  en molts casos de la sensibilitat i la conscienciació dels professionals i persones de referència del seu voltant. De compartir una visió i una praxis on es situï a la persona amb discapacitat intel•lectual i del desenvolupament a un nivell d’igualtat en el  tracte personal, intervenint des de la motivació, la percepció i detecció dels desitjos de l’altre, per a poder arribar a  la facilitació de suports per al seu assoliment. D’aquesta manera la persona esdevindrà l’eix de la seva pròpia vida.

És per aquesta raó que després d’avaluar l’organització com a  context , les seves potencialitats, les seves febleses, i com no,  de restar a la guaita de les necessitats expressades pels diferents agents d’aquesta comunitat: usuaris, famílies, personal d’atenció directa, personal tècnic... la meva proposta d’intervenció incidirà en la

“Composició i seguiment de grups de suport, per a la realització de Plans d’atenció i vida, adreçats a persones amb DID” amb l’objectiu primordial de la creació d’un programa formatiu,  a fi d’orientar, instruir i conscienciar els diferents equips socioeducatius, per l’assoliment d’aquests plans de vida  individualitzats.

Es tracta de realitzar conjuntament amb la persona amb discapacitat el seu Pla de Vida, promovent en tot moment la seva autodeterminació i oferint-li els suports necessaris per a l’aconseguiment dels seus objectius, basats en els seus desitjos i interessos personals.

Aquest Pla a llarg termini esdevindrà el document que recollirà els suports que necessita l’individu per assolir els seus objectius. On quedaran reflectits els recursos humans, materials i metodològics que seran necessaris per tal d’eliminar les barreres amb les quals es troba per anar progressant en el seu desenvolupament psicològic i social. Per altra banda es realitzarà una intervenció psicopedagògica, on  l’assessorament  també l’ajudarà en la seva presa de decisions sobre el seu Projecte de vida.

 

En aquest pla la família o tutor, juntament amb les persones referents amb els que la persona amb discapacitat interacciona en els diferents contexts  esdevenen els agents principals per a la millora de la seva autonomia personal i la seva competència social i, per tant, en el seu grau de participació com a ciutadà de la societat on viu.

Parteixo d’un bon inici, ja que la fundació Pere Mitjans prioritza el treball individualitzat a partir d’una programació centrada a la persona. Elabora plans de suports individuals basant-se principalment, en l’adaptació i la facilitació de suports per l’aconseguiment d’habilitats funcionals per a la persona ( adaptacions per vestir-se, accedir a un programa d’ordinador, comunicar-se, menjar sol, fer compres pel barri...)  Però he observat que un punt feble en aquesta metodologia és la de no aprofundir en els desitjos i anhels de les persones amb discapacitat intel•lectual i del desenvolupament, en les demandes o necessitats més personals, com per exemple: on vull viure i amb qui?, què faré quan em jubili?, com vull passar el meu temps d’oci? On vull anar de vacances?...

Suposo que aquesta vessant més personalitzada i a llarg termini, requereix d’unes tècniques de recollida d’informació que han de menester temps. El temps, segons el meu parer, és el recurs més car i difícil d’aconseguir en organitzacions com aquesta, on els objectius prioritaris es veuen eclipsats pels urgents i on la cultura dels sistemes assistencials és  encara present en moltes organitzacions i en  molts professionals ( tant de nova “fornada”, com ara de llarga trajectòria). Fins i tot, les administracions que supervisen i normativitzen a les entitats generadores i facilitadores de serveis, mantenen demandes i nivells d’actuació encara amb una visió que a la pràctica esdevé conservadora, on allò important és que la persona estigui neta, ben nodrida, i si és possible que es disposi d’activitats per ocupar la jornada, alhora s’imposa un sistema normatiu que pot semblar limitador i no tenir en consideració els desitjos personals dels residents.

Per poder explicar més acuradament aquesta situació de canvi en el discurs i les pràctiques socioeducatives, faig ús d’un fragment estret de l’estudi “Bases para el desarrollo de un modelo de evaluación para personas con discapacidad intelectual adultas que viven en servicios residenciales”,  que Miguel Ángel Verdugo Alonso,  juntament amb altres autors,  va realitzar i redactar amb la idea d’aportar recursos d’ utilitat pel desenvolupament de propostes pràctiques i per ajudar a  modificar estructures i activitats rutinàries,  innovant des d’una perspectiva centrada en la persona i la seva  qualitat de vida, amb  la finalitat de fonamentar les bases del canvi que necessiten  els centres i serveis residencials que donen suport a  col•lectius amb necessitats complexes de suport:

“Los cambios en los paradigmas y los modelos que orientaban tradicionalmente los sistemas de atención han dado un giro radical en la forma de entender los objetivos de los sistemas y los planes atención derivados de los mismos. En definitiva, se ha evolucionado desde una concepción basada en la beneficencia (implementada en entornos segregados, institucionalizados y con énfasis en las limitaciones de las personas) a una concepción basada en los derechos, en la participación e inclusión en la vida de la comunidad y con énfasis en la planificación de apoyos centrados en las personas. Asimismo, el énfasis se ha desplazado a conceptos que hoy han cobrado una vital importancia en las organizaciones y entidades proveedoras de servicios. Estos conceptos son los de calidad de vida, autodeterminación, funcionamiento individual, inclusión e integración social, planes de apoyo individualizado, derechos humanos y conducta adaptativa.”

Partint d’aquesta  perspectiva socio comunitària, i des de una vessant de treball en xarxa, serà necessari aprofitar tots els recursos psicològics i educatius que l’organització té al seu  abast,  i alhora  fomentar una comunicació fluida i una actitud de col•laboració entre els professionals dels àmbits de salut, benestar social, oci,… així com amb les persones properes i referencials de la persona amb discapacitat, ja que  conèixer  punts de visió des d’altres disciplines o experiències que puguin  complementar la nostra,  ens oferirà  una interpretació més global de la persona, de les seves necessitats i les seves capacitacions, i a partir d’aquí poder oferir-li els suports que precisi. 

Tal i com jo ho entenc, treballar des d’una perspectiva comunitària significa adoptar una visió ecològica en la compressió del comportament humà ( la qual cosa, podré deixar veure més clarament i aprofundir en aquesta idea, a mida que vagi desgranant el context socio cultural, polític i econòmic , on desenvoluparé la intervenció psicoeducativa). Aquest punt de partida ecològic, ajudarà  a entendre la conducta humana i quins són els seus mecanismes d’aprenentatge, ja que aquesta, no pot explicar-se al marge dels factors socioambientals i dels sistemes socials, en els que s’hi participa.

La resolució dels problemes individuals, difícilment es poden resoldre al marge dels problemes socials. En aquesta línia, resulta fonamental potenciar els recursos que es tenen a disposició i alhora crear de nous per atendre les necessitats no cobertes. La intervenció comunitària esdevé sempre inherent a la transformació, al canvi social, a la reivindicació per la millora i sobre tot a la necessitat d’adoptar una metodologia de treball basada en el caràcter preventiu. Per aquesta raó, sóc conscient que aquesta intervenció haurà de basar-se, tant en l’orientació i la formació, com ara en la conscienciació dels professionals, ja que difícilment d’altra manera es pot treballar en pro dels drets i la inclusió de la diversitat, si personalment no s’admet una posició d’igualtat i simetria, entre l’orientador/a,  l’usuari/a i la persona  mediadora.

Aquesta mateixa setmana acabaré de formalitzar  la meva proposta a la meva tutora i de retruc a l’equip de treball. A partir d’aquí, de les seves observacions i apreciacions,  aniré adequant la proposta d’intervenció fins que respongui de manera adient a la mancança observada.